Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, la llengua catalana va viure una rica Renaixença literària en la producció poètica, teatral i narrativa de molts autors de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.
A la segona meitat del segle XIX, aquest moviment va donar obres de nivell universal i d'un gran èxit popular com són les de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Narcís Oller, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Joan Alcover, Joan Salvat-Papasseit, i Bartomeu Rosselló Pòrcel, que són alguns dels autors més populars del primer terç del segle XX.
El català s'introdueix a la premsa diària i periòdica de tot el territori, tant d'abast nacional com local i comarcal, amb diaris com La Renaixença i La Veu de Catalunya, més tard, La Publicitat i El Matí, i revistes com L'Avenç.
El segle XX: la institucionalització del català
A començament del segle XX, a Catalunya el catalanisme polític va reivindicar l'ensenyament de la llengua catalana i el seu ús a l'Administració. Des de les institucions de poder local, molt especialment des de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba va donar un gran suport institucional al català amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907).El suport de Prat de la Riba i de l'Institut van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 (normes ortogràfiques, gramàtica, diccionari) amb la qual el català es va dotar d'una normativa unificada i moderna.
La Constitució republicana de 1931 i l'Estatut d'Autonomia de 1932 van permetre a Catalunya recuperar la Generalitat, que el català fos declarat llengua oficial i la realització d'una política activa de suport al seu ensenyament. Les Illes Balears i les terres valencianes, en canvi, no arribaren a veure aprovats els seus estatuts d'autonomia.
La dictadura i la persecució de la llengua
Entre els anys 1939 i 1975, durant la dictadura subsegüent a la Guerra Civil, la persecució del català va ser intensa i sistemàtica, sobretot fins al 1962. Es va prohibir l'edició de llibres, diaris o revistes, i les converses telefòniques en català. L'exhibició de pel·lícules era en castellà i el teatre es podia representar tan sols en aquesta llengua. Les emissions de ràdio i de televisió únicament podien ser en castellà. La documentació administrativa, notarial, judicial o mercantil era exclusivament en castellà i la que es feia en català es considerava nul·la de ple dret. La senyalització viària i la comercial, la publicitat i, en general, tota la imatge exterior del país era en castellà. Una forta immigració procedent de la resta d'Espanya en uns moments en què cap dels territoris de llengua catalana podia oferir estructures urbanístiques i educatives adequades va fer més difícil, encara, la situació del català.
Malgrat tot, la llengua catalana es va mantenir com a llengua de transmissió familiar tant a Catalunya i les Illes Balears com a la resta de territoris de parla catalana. En aquest temps molts escriptors formats en l'època anterior, alguns d'ells des de l'exili, com Carles Riba, Salvador Espriu, Pere Calders, o Vicent Andrés Estellés van escriure obres molt rellevants.
